Deixeu-me que us faci unes pinzellades sobre la meva història. M’agradaria poder començar pel meu naixement però, per falta de dades, hauré de començar pel bateig. Conten que quan era molt jove, cap el segle VIII, va arribar a aquestes contrades un poble amb idees d’expansió que venia de molt lluny. Els meus habitants podien haver-se barallat amb aquesta gent o fugir corrent. Tanmateix, van preferir pactar amb els nouvinguts; d’aquí que em bategessin com a Can Maholà, que en la llengua àrab d’aquells visitants volia dir “el respectat”.

Tot i que ja tinc molts anys i la memòria a vegades em falla, la primera persona de la qual tinc record és Bartomeu Maholà, que el dia 13 de febrer de 1148 va obtenir com una mena de custòdia de les terres del meu entorn.

No fou fins al cap d’11 generacions que els meus estadants van obtenir la plena propietat. Margarida Maholà el 1507 aconseguí la directa senyoria concedida pel Monestir de Sous. Vaig tenir sort de canviar de mans, ja que el monostir actualment es troba en estat ruïnós.

He vist passar generació rera generació i cadascuna m’ha anat modificant i remodelant segons les necessitats de cada època. M’han girat tant que ja no m’assemblo gens a com era de bon principi, sobretot he crescut molt. La transformació principal la vaig tenir el segle XVIII, que em va donar l’aspecte actual.

Amb tants anys me n’he vist de tots colors. L’episodi més punyent que he viscut fou durant la Gerra del Francès (1808-1814). Uns afrancesats comandats per un veí del poble van assassinar en Ramon Maholà i Llongarriu (1814) a l’edat de 33 anys. Quan es va acabar la guerra, la vídua va ser cridada a declarar en la causa contra aquest malfactor. Com que tenia por de represàlies em van fortificar i ara llueixo dues torretes de vigilància.

Després del Decret de Nova Planta de Felip V (1713) moltes famílies van perdre el nom de la casa. Fins aquell moment, en aquesta terra tan hi feia que hi hagués hereu com pubilla, els fills sempre mantenien el nom de la casa que els acollia. A mi em va tocar aviat, ja que en Ramon Maholà i Llongarriu només va deixar una filla nascuda l’any 1808, la Mª Teresa Maholà i Masó, que no va poder donar el meu nom als seus fills.

A finals del segle XX em van restaurar tot l’esquelet, des dels fonaments fins a la teulada.

Actualment acullo les generacions que fan 33, 34 i 35, després d’en Bartomeu, si no m’he descomptat. Espero que encara els quedi molta energia per a mantenir-me dreta, ja que sé de bona tinta que d’il·lusió no els en manca.

A tots aquells que vingueu a hostatjar-vos i us hagi picat la curiositat, jo mateixa i els meus estadants estarem molt contents de continuar explicant-vos batalletes, bullangues i avalots que s’han esdevingut entre aquestes pedres al llarg dels darrers vuit segles.

Durant la vostra estada podeu fer una visita a alguns racons del nostre mas on coneixereu la història de la nostra casa amb tota mena de detalls i descobrireu la utilitat d'estris i enginys antics avui en dia en desús.